Diuen que es pot abastar el mar,
si t'hi esforçes una mica
des d'aquesta petita finestra de tren.
Però els meus ulls no gosen ni tan sols observar-lo
rere aquesta llarga visió panoràmica.
Puc veure com els esquirols pugen depressa al tronc,
puc veure moltes més criatures de Déu,
i puc veure el meu neguit de viure.
Però tot això no ho miro
des de la finestra de tren.
Els fendits de l'ànima es cansen de recórrer el mar,
sabent que aquestes aigües marines
no han estat fetes per a caminar-les.
La meva essència crida.
Vol sortir de les mil i una cabòries
que es plasmen en aquest mal de coll.
Si tot d'una revingués sota la meva pell,
aquesta plàcida oració que m'encamina i que s'escau
en un torrent d'aigua fina als meus llavis,
Si tot d'una em visités
una gran saviesa
poderosa com l'amor més gran.
L'aigua seria com un suau camí que es dibuixa
rere els meus neguitosos moviments.
El mar voldria ser llebre, per a poder brincar amb l'esquirol,
i ser paisatge per a les criatures de Déu.
Tinc la pell dura i consistent,
i jo, dona de poca fe,
em sento incapaç de penetrar
rere aquesta petita finestra de tren.
