Deixa'm entrar per l'àbac;
que saltaré per damunt les columnes
i faré de sostre
d'un cos que balla insegur.
Puc reconstruir una columna
rere una altra;
sense volutes ni ornaments,
sense resquills que punxen per a esgarrar
la bellesa del capitell.
El bé i el mal es barallen
mentre el cos dorm.
Crec que estic embogint, amb tota certesa;
en aquest món ple d'encaparraments.
Durant la nit hi ha veus que xoquen
i que trenquen
les volutes del temple.
Poc a poc vaig quedant nua
en aquest món ple de sostres enderrocats.
La nuesa se m'enduu
i m'escalfa
amb una boira suau
que apareix
entre les columnes.
I després de tot això,
encara estimo la solitud d'aquest temple,
més que tots els déus
de l'antiga Grècia.
Més que totes les criatures
d'ara i d'Abans de Crist.
