David (II)

Quanta llum s'accelera 

entre les teves pupil•les encara per definir

Els estels brillen més que mai

jugant a imitar el teu somriure matinal.

Els meridians es mouen

les muntanyes volen arribar més amunt

la Terra activa les seves plaques

El Sol vol girar-se tot d'una 

per a que torni de cop el solstici.

I l'univers es prepara, s'encoratja 

els homes i les dones 

ja no tenen por. 

De cop s'ha esbaït la incertesa, la pena 

i l'afany de guerra. 

Els astres s'han alineat. 

L'hivern s'ha tornat dolç com la vinya.

les tardes i les nits es fan meravellosament 

eternes. 

Els nostres llits s'impregnen 

de la fragància

de les roselles primaverals

i la rosada fresca de l'hivern.

Tot torna a cobrar sentit

per aquells qui l'havien perdut

I totes les coses tornen a començar 

entre les teves misterioses pupil•les.

Juny

Com és el teu cabell?
de quin color els teus ulls?
com llisquen les teves ungles
en moure els dits
o fregar-los contra la meva pell?

Què tens aquí que tant anhelem,
què portes sota el braç per tenir-nos esperant?

Per què sóc ara i avui, sols un cos i una ànima donant vida?

I així tot està a punt, tot llest i endreçat en els meus calaixos interiors.

Em pregunto com serà la llum, quan un mai no ha vist més que foscor.

Com serà la llibertat, pels que sempre han estat presoners.

Què diran els àngels, quan et vegin venir atemorit, cap a aquesta nova vida meravellosa, i plena d'incerteses.

Com serà possible,
estimar-te més encara.







Alias: si parléssin els àngels (poema)

David

Sabia que seria llavors
quan vindria la primavera;
que els batecs començarien a sonar
que el teu sacseig em faria moure
cap a noves direccions
que abans no coneixia.

Que les portes estarien tancades
que ja l'hivern hauria passat
i nosaltres amb ell,
a millor vida
a més gran esperança.

Sabia que m'esperaries
i que no tindries en compte els meus tràfecs
ni els meus dies grisos
ni els meus crits
ni els meus mals d'esquena.

Sabia que estaries aquí,
i que m'ho recordaries tothora
amb un dissimulat peuet,
o un sobtat singlot.

Les portes estan tancades.
Les finestres, sovint ens donen aire fresc.
El carrer és gris i estrany
mentre a casa les habitacions
fan olor a nova vida
i a roba petita.

El món s'obre i es tanca,
com la boca d'un cocodril afamat
que es vol endur tota la brutícia
però abans que l'empaiti tota
torna a obrir la boca insaciable.


L'aire entra per les finestres de casa
més pur que mai.
I jo hi ballo dins,
de vegades més freda
d'altres més càlida.
I mentre ballo pel menjador
ja no recordo què era
viure sense tu.

I tu balles amb mi.

Abans que tot això comencés
abans que tota la creació
sabia que estaries aquí.

Tu fas que tota paciència tingui sentit.

Aquí t'espero, fill meu.

Riera

Sento la fressa del riu
que m'empaita
el seu curs encalça
un cor àvid, insaciable
com el meu. 

Puc veure en aquesta riera
tots els mots que m'has guardat
fins que arribés el moment oportú.

El nostre joc no és com els altres
tu em busques i jo em deixo encontrar
i és en aquest encontre
on em puc deixar estimar.

Puc veure en aquesta riera
tots els mots que m'has preservat
pacient, desitjós
de que trobés en l'aigua fresca
el reflexe
de tot el que creia perdut.

I així avança la riera
i es congelen les roques
hi transiten les madrilletes
i esdevenen noves vides.


I avancem en el nostre encontre
i seguirem encara junts
fins a la desembocadura
allà on el mar s'albira.