Sabia que seria llavors
quan vindria la primavera;
que els batecs començarien a sonar
que el teu sacseig em faria moure
cap a noves direccions
que abans no coneixia.
Que les portes estarien tancades
que ja l'hivern hauria passat
i nosaltres amb ell,
a millor vida
a més gran esperança.
Sabia que m'esperaries
i que no tindries en compte els meus tràfecs
ni els meus dies grisos
ni els meus crits
ni els meus mals d'esquena.
Sabia que estaries aquí,
i que m'ho recordaries tothora
amb un dissimulat peuet,
o un sobtat singlot.
Les portes estan tancades.
Les finestres, sovint ens donen aire fresc.
El carrer és gris i estrany
mentre a casa les habitacions
fan olor a nova vida
i a roba petita.
El món s'obre i es tanca,
com la boca d'un cocodril afamat
que es vol endur tota la brutícia
però abans que l'empaiti tota
torna a obrir la boca insaciable.
L'aire entra per les finestres de casa
més pur que mai.
I jo hi ballo dins,
de vegades més freda
d'altres més càlida.
I mentre ballo pel menjador
ja no recordo què era
viure sense tu.
I tu balles amb mi.
Abans que tot això comencés
abans que tota la creació
sabia que estaries aquí.
Tu fas que tota paciència tingui sentit.
Aquí t'espero, fill meu.
