Montbaig

Quan he sortit de casa

i aquests edificis, blocs i carrers

m'han parlat;

he decidit continuar més amunt.

Ho he vist tot ple de ginestes,

    i de roures i arbustos

    i m'he imaginat els rapinyaires

    esgarrapant cada cosa que trobaven

    enmig d'aquest camí que fa pujada.

Les ginestes m'han fet pensar

 que els roures són prou forts per acompanyar-me

  si em canso de tant caminar

 que els brucs són de fulles dures i petites

 com jo, que em faig petita i gran alhora.

Són les ginestes qui em recorden

totes aquestes coses.

Només elles i el seu groc,

em fan present 

que no és només el camí

el que fa pujada. 

2014.

Amfiteatre

Tot sovint penso: no vull viure en aquest circ.
És ple de bojos com jo. 

Tothom crida
tothom balla
eixelebrats i impetuosos;
alguns horroritzats
altres ben desperts.

Puc dibuixar formes
 entre els extrems
d'aquest teatre.
Endevino els pensaments
 dels convidats més importants.
M'envolto de grades
 perquè no en tinc més remei;
però sec amb el públic reposat
 i provo de tancar els ulls
els dies que venen els gladiadors.

Malgrat tot,
 cridant m'hi sento bé.
El sol ixent acaba per enlluernar
sense cremar-nos la pell:
fins i tot en els dies més esbojarrats.

T'he vist arribar 
  entre el gran públic espectador
d'aquest amfiteatre
 i el sol ho ha encès tot. 
Tu també crides
perquè,
com tots, no tens més remei.
Però el teu crit és diferent:
no és com aquella fiblada 
que sembla que no tingui cura.
És més aviat, com un flaire ple de caliu,
  que impregna d'un aroma plàcid
tot aquest semicercle.

T'he mirat mentre venies
 per la porta Triumphalis:
m'ha semblat que ja t'havia vist abans
 i he acusat al meu pensament,
sabent que en realitat
 sempre t'havia vist assegut a la càvea.

Tot sovint penso: no vull viure en aquest circ.
És ple d'enamorats com jo.

2014.

Quan arribis

Serà ben aviat quan arribis:

Encara no hauré estès la roba,

ni hauré fregat les rajoles

ni molt menys hauré parat taula.

Passaran cinc segons i deu dies, 

abans que tot comenci de nou.

Serà poc temps el que ens caldrà

per recomençar cada cosa que fem.

Ja saps que no goso parlar en futur

si no és que parlo de present;

però em coneixes i entens

que les formes verbals són només formes.

Serà encara d'hora quan arribis:

estaré esperant la teva veu

com qui espera el seu sopar de Nadal;

o més aviat

les primeres notes d'una sabuda melodia.

De seguida que piquis la porta

agafaré les provisions per l'aliança:

molt descans d'ànima i com a mínim 

un gram de confiança

ben guardat en una petita bossa de plàstic

tancada - això si -

amb una pinça d'estendre la roba

de les que encara no he fet servir

per la bugada;

que protegeixi ben protegit

aquest gram, petit gram

d'amor que em tens cada dia.

2014.

pa d'àngel

Puc semblar-te distreta,
càlida o airosa
bé perquè vinc del país de les meravelles,
o bé perquè el meu nom comença i acaba per A. 

Tot el que sé és que sóc lliure i llunàtica
que a vegades em llevo amb el peu dret
i a vegades amb l'esquerre;
que m'estiro sovint i arronso les mànigues 
meditant sense meditar.
Que faig veure que ric quan ploro,
que prenc copes de martini sense llimona,
que a vegades menjo pa d'àngel,
perquè és dolç per dintre i per fora.

Sé que puc semblar-te,
per moments,
allò que no vull arribar a ser;
però també sé que només semblo
allò que jo vull semblar.

Tu ho dius i ho cantes 
amb la teva (aquesta si, càlida i airosa)
veu de mestre de la música:
"Les millors coses a la vida són gratis"
Recorda'm-ho per si de cas alguna vegada
me n'oblido i em converteixo
en algú que no sóc.

2014.