Arrels

Ets l'arrel dels meus mals
i la dels meus béns i benediccions.
Ets roca muntanyosa,
i de l'interior dels teus empedrats carrers
hi ha sorgit una gran bonança.

He vist una tarda que començava
i una negror que la perseguia
mentre encara no podia percebre
tot el que diuen aquestes places.

Només ha calgut que ens endinsem 
una mica més.

I on semblava que no hi havia més camí,
has aparegut;
tímida,
entre terres que semblaven seques i àrides.

Ets l'arrel de les nostres arrels.
Aquestes vies ho diuen.

Segur que el cel de Morella et mira
i ens mira 
amb aquesta gran bonança.




25.11.18 

a 27.11.18

el costat genuí

T'admiro. 

M'agrada la teva manera d'entendre el món, que no entenguis les figures retòriques i que rebutjis els convencionalismes. 

M'agrada que tinguis dins un món interior que només entens tu.

Que siguis meticulós, particular,
únic, diferent. 

Sovint em pregunto si és el món sencer qui hauria d'aprendre una mica de tu, en lloc d'aprendre tu del món que t'envolta.

Sovint, em pregunto si podré algun dia sentir-me a prop del teu petit gran univers.

M'agrada que no tinguis filtres, que expressis, que corris ben lluny i que tornis a buscar-me quan em necessites.

Ets l'escola més curiosa i més autèntica. Més que totes les universitats. 

T'admiro.

el colom i la zebra

Aquest migdia
he topat de ben a prop amb un colom
que no s'atrevia a volar 
fins que m'hi he acostat tant
que li he notat obrir les ales.
Ja fa temps que anyoro
que m'enlluernin com un nen
les petites delicadeses de cada dia. 

El colom, poruc, no sabia 
que no pretenia jo empaitar-lo
ni tampoc és la meva presa principal. 


Aquesta nit passada,
m'han vingut a buscar
la zebra i la lleona de Sánchez Piñol
i ara tinc al costat la bellesa
del pinzell d'una poetessa. 

Seré jo una lleona, 
que vol clavar els ullals a la zebra?

El que vull caçar deu ser
tota la palla que habita la ment
només de vegades;
d'altres se'm fon eternament. 

Crec que només sóc un colom,
que vola a l'últim moment abans d'adonar-se'n
que les passes l'empaitaran. 




Referències: 
Tretze tristos tràngols, Albert Sánchez Piñol
la poetessa: Maria Mercè Marçal 

safareig

gemecs de l'home
que es belluguen i es barregen
amb l'instint;
totes les nits venen a fer safareig
al costat del meu llit.

són gemecs inefables
que no es converteixen mai en paraules
ni es poden trobar en cap enciclopèdia.

són crits inenarrables
de vegades són paròdies
d'altres són alguna cosa
més genuina.

i de vegades, també de vegades
sóc una dona agraïda
i eternament clamo
i em glorio en tot el que em desborda,
en tot el que respira.

i de vegades, només de vegades
sé que hi ets
en la claror d'aquest dia
en la boira que envolta,
les muntanyes de Montserrat;
en el gemec
que es belluga per dins
com un esperit inquiet.

Una casa que sembla buida

Una casa que sembla buida
sense els teus passos lleugers
sense la teva manera breu de dir-me bon dia
sense que em demanis
que vagi a buscar-te el diari i els cupons de l'ONCE.
Sense que em diguis
que el menjar d'aquí no val res,
i que el que val és el de la Torre
i el de la iaia.

Visc amb una veu interior
és una veu porosa que constantment diu
vull estar amb tu

vull escoltar-te remugar en pau
des d'una eternitat
que a tots ens espera
que a tots ens crida ben fort
amb veu d'infinita esperança.

Recordes quan estava estirada al teu costat
i em vas preguntar
¿qué es el alma?

Una casa que sembla buida
sense el futbol a màxim volum
sense l'Alícia cridant perquè no hi sents
tot i que li diguis
que no cal que cridi tant.

Una casa que sembla buida
perquè no puc albirar la teva mirada
ni el teu respir
- perquè aquí sovint creiem
que el viure depèn dels sentits -

T'has endut el teu premi
el premi que tan desitjaves

Els nostres móns estan units
el nostre respir
i el nostre desig d'amar

Per això te'n rius del nostre dubte
rius amb amor i confiança

Una casa que sembla buida
des que has passat a millor vida
i nosaltres, pobres de nosaltres,
seguim creient que la casa és buida.