Justícia de l'ànima

Deixa de parlar i et diré
que la parla no és instantània, sinó més aviat
lenta i de vegades,
contraproduent. 
Si això últim esdevé,
no t'espantis per la postura
que pren la teva veu. 

El marge de l'error
no té mesura
encara que estigui delimitat. 

Saps que s'ha de ser lent en l'ira,
però les fúries tenen ales punxegudes.

Observo com aquests éssers estranys venen a mi
i es dirigeixen al meu cos i als meus ulls
i m'intimiden;
però la seva justícia no és prou plena
si no més aviat àrida,
ben seca, com les espigues de blat en el fred de la tardor. 

Allà on resideix la rectitud, 
és on es troba el descans dels justos
dels que no necessiten castigar les ànimes
per la seva mala conducta. 

M'has parlat a l'oïda,
més fluix que les fúries
i més potent que el silenci,
fent realitat les mesures
de la lentitud i la serenor. 
És aquest el marge vàlid
dins de la meva ànima. 
És un marge sense mesura.
I allò que no té mesura
és etern. 

Dur com la roca és l'error de l'home:
ni Tisifone,
ni Alecto,
ni Megera,
poden trencar-lo ni recobrar-lo. 

Quedaran vagant sens rumb,
perdudes i ben lluny 
de la inesgotable
       justícia de l'ànima.

Alter ego

Tot feixuc l'orgull m'ha dit: 
l'afecció còsmica que encara es troba 
sota del llit, 
no pot carregar el pes del meu alter ego, 
que m'ha parlat aquesta nit 
fent de totes les coses 
quelcom absurd 
tornant les ambicions 
en papallones que abans del capvespre, 
es preparen per millor vida. 

És un desig poderós, susceptible de ser balancejat. 
Per què crides tant? - ànima inquieta - 
Qui em mira no és la foscúria. 
És l'insuls intent de ser perfectament perfecta. 

De nou l'albada atura 
 les cabòries de la nit. 

L'intent de viure i de guanyar la guerra 
de les veus internes i externes 
queda obsolet davant 
d'una ànima pura 
que filtra, per sempre, 
tots aquells residus 
al bon contenidor de la misèria. 

Gràcies, misèria. 
per transformar els meus dies en ombres clares, 
en llums que em deixen palpar el camí, 
 enmig de les veus i les papallones. 
Gràcies, perquè malgrat tot,
puc descansar serena, 
sobre el coixí de la imperfecció. 

Gràcies, perquè després de tot, el camí no té pèrdua.

sal marina

No he sabut mai que la sal marina
es podia assaborir amb la fervor 
dels ulls quan veuen un miratge.

I és que des que tot és tan inabastable com aquest mar, 
l'ànima parla. I no deixa de parlar. 
I les coses són cada vegada més reals i més intenses,
des que he passat del número 25. 

Què mires tan curiosa i empipadora? em dic a tothora.

Miro uns ulls negres que encara no sé on em volen portar.
Miro la lluita de gladiadors que viu al meu pensament,
i que vol fer de mi una dona més forta i transformada
en Scarlett O'Hara. 

Sento el gust de la tempesta i la serenor.
M'acomodo com un coixí, en les contrarietats del meu pensar. 

I el viure que emana d'aquest torrent 
té gust de sal marina.