Rates carronyeres

Convisc amb les paraules sinistres;
busco altra companyia, 
però visc emmurallada en la meva ànima negra. 
Els racons dels seus carrers
són plens de rates carronyeres. 
Si crido, no em sent ningú en aquest obscur districte. 
Viatgen veus pels passadissos
i oprimeixen l'única cosa que encara conservo:
la meva decisió.

He decidit conviure amb les rates
i fer de tan en tan d'aquest encontre,
un joc inoportú. 

Però s'endinsen per les canonades i jo no puc
anar rere les seves potes.
M'atanso, però observo com criden desesperades, esgarrifades, fugint ben lluny.
Poc a poc es van consumint
fins a quedar en cendra grisenca, penosa, 
buida de tot sentit. 

Se l'han menjat els ocells. 

La muralla ha quedat enderrocada: 
ha arribat la clemència,  
al carronyer districte

de la meva ànima negra. 

Finestra de tren

Diuen que es pot abastar el mar,
si t'hi esforçes una mica
des d'aquesta petita finestra de tren.
Però els meus ulls no gosen ni tan sols observar-lo
rere aquesta llarga visió panoràmica.

Puc veure com els esquirols pugen depressa al tronc,
puc veure moltes més criatures de Déu,
i puc veure el meu neguit de viure.
Però tot això no ho miro
des de la finestra de tren.

Els fendits de l'ànima es cansen de recórrer el mar,
sabent que aquestes aigües marines
no han estat fetes per a caminar-les.

La meva essència crida.
Vol sortir de les mil i una cabòries
que es plasmen en aquest mal de coll.

Si tot d'una revingués sota la meva pell,
aquesta plàcida oració que m'encamina i que s'escau
en un torrent d'aigua fina als meus llavis,
Si tot d'una em visités
una gran saviesa
poderosa com l'amor més gran.

L'aigua seria com un suau camí que es dibuixa
rere els meus neguitosos moviments.

El mar voldria ser llebre, per a poder brincar amb l'esquirol,
i ser paisatge per a les criatures de Déu.

Tinc la pell dura i consistent,
i jo, dona de poca fe,
em sento incapaç de penetrar
rere aquesta petita finestra de tren.

Les lleis de la caça

Tinc l'afany del caçador
que té els dies limitats per la caça
i els seus canons projecten sens parar.

Surto a la intempèrie
però no detecto víctima possible
per a la meva desesperada cerca.

No sóc partidària de la violència,
però una bruta agressivitat creix 
dins d'aquesta bàscula 
feta per pal·liar la gana. 

Recolzo la culata sobre les meves espatlles
ben segura de que cap bèstia salvatge 
em podrà oferir la delícia 
d'un àpat insaciable. 

Disparo mentre puc, 
amagada i agitada.

Detecto una vegetació exuberant 
i em dic 
que les lleis de la caça
són limitades i perfectes.

Justícia de l'ànima

Deixa de parlar i et diré
que la parla no és instantània, sinó més aviat
lenta i de vegades,
contraproduent. 
Si això últim esdevé,
no t'espantis per la postura
que pren la teva veu. 

El marge de l'error
no té mesura
encara que estigui delimitat. 

Saps que s'ha de ser lent en l'ira,
però les fúries tenen ales punxegudes.

Observo com aquests éssers estranys venen a mi
i es dirigeixen al meu cos i als meus ulls
i m'intimiden;
però la seva justícia no és prou plena
si no més aviat àrida,
ben seca, com les espigues de blat en el fred de la tardor. 

Allà on resideix la rectitud, 
és on es troba el descans dels justos
dels que no necessiten castigar les ànimes
per la seva mala conducta. 

M'has parlat a l'oïda,
més fluix que les fúries
i més potent que el silenci,
fent realitat les mesures
de la lentitud i la serenor. 
És aquest el marge vàlid
dins de la meva ànima. 
És un marge sense mesura.
I allò que no té mesura
és etern. 

Dur com la roca és l'error de l'home:
ni Tisifone,
ni Alecto,
ni Megera,
poden trencar-lo ni recobrar-lo. 

Quedaran vagant sens rumb,
perdudes i ben lluny 
de la inesgotable
       justícia de l'ànima.

Alter ego

Tot feixuc l'orgull m'ha dit: 
l'afecció còsmica que encara es troba 
sota del llit, 
no pot carregar el pes del meu alter ego, 
que m'ha parlat aquesta nit 
fent de totes les coses 
quelcom absurd 
tornant les ambicions 
en papallones que abans del capvespre, 
es preparen per millor vida. 

És un desig poderós, susceptible de ser balancejat. 
Per què crides tant? - ànima inquieta - 
Qui em mira no és la foscúria. 
És l'insuls intent de ser perfectament perfecta. 

De nou l'albada atura 
 les cabòries de la nit. 

L'intent de viure i de guanyar la guerra 
de les veus internes i externes 
queda obsolet davant 
d'una ànima pura 
que filtra, per sempre, 
tots aquells residus 
al bon contenidor de la misèria. 

Gràcies, misèria. 
per transformar els meus dies en ombres clares, 
en llums que em deixen palpar el camí, 
 enmig de les veus i les papallones. 
Gràcies, perquè malgrat tot,
puc descansar serena, 
sobre el coixí de la imperfecció. 

Gràcies, perquè després de tot, el camí no té pèrdua.

sal marina

No he sabut mai que la sal marina
es podia assaborir amb la fervor 
dels ulls quan veuen un miratge.

I és que des que tot és tan inabastable com aquest mar, 
l'ànima parla. I no deixa de parlar. 
I les coses són cada vegada més reals i més intenses,
des que he passat del número 25. 

Què mires tan curiosa i empipadora? em dic a tothora.

Miro uns ulls negres que encara no sé on em volen portar.
Miro la lluita de gladiadors que viu al meu pensament,
i que vol fer de mi una dona més forta i transformada
en Scarlett O'Hara. 

Sento el gust de la tempesta i la serenor.
M'acomodo com un coixí, en les contrarietats del meu pensar. 

I el viure que emana d'aquest torrent 
té gust de sal marina. 

Miracles

Sota d'un calaix,
he guardat el que em queda
de les sorpreses d'avui.
Me les he menjat totes,
perquè són com un miracle
i no me les volia perdre.

Encara he de recordar:
Com és possible - pensa l'ànima - 
que els miracles se m'oblidin
d'un segon a l'altre.

Ja n'han passat molts
i m'ha deixat d'importar
que el temps perdi sentit.

He après que un any
no arriba ni a la sola de la sabata
a un segon i mig. 

Encara hi ha restes de les sorpreses.
No les he volgut endrapar
perquè sé que se les menjaran els gats.

De miracles n'hi ha per a tots, 
però de calaixos trencats
on guardar-hi els meus
només n'hi ha un.

6/4/16

Incandescència

El meu cos no pertany a l'hivern que ara passa,

no és com la pols que hi ha sota el meu llit,

ni tampoc forma part de les tenebres. 

El meu cos rep la calor de les més entranyables altures

fins que esdevé una matèria intangible

que jo abans no coneixia.

Els cossos reben calor,

com bé la rep el metall

per a que la làmpada s'encengui.

El meu cos tot sencer,

s'atura i s'estremeix,

parla per si sol i em diu

que cap tenebra sufocarà

la llum d'aquest hàbitat.

2016.