veu trencada

Giren temps de canvis
giren flames de vent
giren camatorts els galls
que no poden cantar 
damunt l'oratge.

Benaurades seran les gallines
a qui els tocarà cantar
encara que mai n'hagin après.

Ara tot és clar
i tot gira. 

Elles pondran
i pondran
i les noves vides esdevindran
tothora el nostre refugi;
             un refugi etern.

dones de Déu

Digueu-me dones de Déu,
si el blau dels vostres vestits
té la força de colpir-me
per a que pugui jo esdevenir 
un gram de caritat. 

Digueu-me
si tots els minuts que viviu
silenciosament l'eternitat
poden parlar-me d'Ell. 

Digueu-me, 
si realment sou fetes de Déu,
i si el clam de les muntanyes
farà ressò de tanta misericòrdia 
a les vostres entranyes.

Dones, dones de Déu,
digueu-me si no hagués conegut
el rostre de la vostra fe
què seria d'una desamparada 
a la recerca de l'anyell perdut.

Dones, dones fetes
i creades per Déu,
digueu-me ara
què se n'ha fet dels vostres somnis,
projectes i desitjos
si no els heu deixat rere la frontera
del país que us ha vist créixer.

Parleu-me, digueu-me com n'és de clar el dia,
que jo vull entendre
com és que el Sol surt per vosaltres.

Si només arribant l'alba
de vostres boques surten melodies
com és que de les nostres, 
en surten paraules desusades.

Dones,
que sent-ne també jo, 
em trobo lluny vostre.

Dones,
dones de Déu,
amb vosaltres he entès
que sols sóc una dona
més petita que Déu.

A la meva cambra

He vist dues orenetes
sobrevolant la finestra
de la meva cambra més íntima.
Elles s'han endut l'antologia
del temps i la mort 
dels poemes més antics.
Febrer s'encamina, 
i m'adverteixen
que en el temps dels bojos
tot té el seu final. 

Però no en el temps de les mans
que he vist ben obertes al costat del llit
abans d'aclucar els ulls.
Em demanen incessantment
que no abandoni el projecte d'amor
     que no puc veure
     des de la meva cambra.


Hi havia dues orenetes. 
Eren blanques i obscures, 
i s'atansaven cap a mi. 
M'ha semblat que volaven lentament
per no fer ressó
d'una imatge massa efímera.

No puc veure el teu rostre des de la meva freda cambra.
Sols puc acollir les teves mans suplicants i dir-te
que vull dir-te que si 
al teu projecte d'amor etern. 



Febrer 2017. Un cor miserable.

Capitell de plom

Deixa'm entrar per l'àbac;
que saltaré per damunt les columnes
i faré de sostre 
d'un cos que balla insegur.
Puc reconstruir una columna
rere una altra;
sense volutes ni ornaments,
sense resquills que punxen per a esgarrar 
la bellesa del capitell. 

El bé i el mal es barallen
mentre el cos dorm. 
Crec que estic embogint, amb tota certesa;
en aquest món ple d'encaparraments. 
Durant la nit hi ha veus que xoquen 
i que trenquen
les volutes del temple. 

Poc a poc vaig quedant nua
en aquest món ple de sostres enderrocats.

La nuesa se m'enduu
i m'escalfa 
amb una boira suau 
que apareix
entre les columnes.

I després de tot això,
encara estimo la solitud d'aquest temple,
més que tots els déus 
de l'antiga Grècia.
Més que totes les criatures
   d'ara i d'Abans de Crist.