He vist dues orenetes
sobrevolant la finestra
de la meva cambra més íntima.
Elles s'han endut l'antologia
del temps i la mort
dels poemes més antics.
Febrer s'encamina,
i m'adverteixen
que en el temps dels bojos
tot té el seu final.
Però no en el temps de les mans
que he vist ben obertes al costat del llit
abans d'aclucar els ulls.
Em demanen incessantment
que no abandoni el projecte d'amor
que no puc veure
des de la meva cambra.
Hi havia dues orenetes.
Eren blanques i obscures,
i s'atansaven cap a mi.
M'ha semblat que volaven lentament
per no fer ressó
d'una imatge massa efímera.
No puc veure el teu rostre des de la meva freda cambra.
Sols puc acollir les teves mans suplicants i dir-te
que vull dir-te que si
al teu projecte d'amor etern.
Febrer 2017. Un cor miserable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada