duia botes d'aigua
ben lligades als turmells.
Escrivia versos pel camí
encara que estigués enfangat.
Em relliscava entre roques humides
i dels versos
no hi treia pas aigua clara.
Potser m'hi entretenia massa.
Pel camí percebia una omnipresència que em pertorbava:
és Ell qui m'ha cridat?
Fuig, ment pretèrita
no hi tinc res amb tu.
Els teus fruits són com pedres seques
enmig d'aquest camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada