El dimoni escuat

Comença l’espectacle.

Em trobo asseguda en el racó més fosc

i més distant.

M’empenta l’amic orfe, aquell que no ha estat estimat

o que ha caigut del cel

o que ha llençat les ales al buit.

M’empenta ben fort.

Les meves ales, dins la llotja,

li fan de mascota.

Ja no m’espanta no entendre’t

encara que vulgui volar.

Ja no m’espantes amb la teva cara de pomes agres

perquè en qualsevol moment

puc fer alçar les meves cames

i caminar i caminar.

Si des de lluny no hi veig bé,

puc amagar-me per les dreceres

per on no hi passa ningú,

pels carrerons estrets que no tenen sortida.

Puc pujar a l’escenari i

puc fer veure que caic al buit

com si tingués exquisit desig

de perdre’m.

Puc fer mil i una jugades

per complicar-me l’existència.

Però mai dels mais,

    em tallaré les ales.

2014.