Vull veure’t per tots
llocs
i que visquis dins la
meva bogeria
i que esdevinguis sempre malgrat
tot el que sóc.
Les aigües, càlides i
calmades,
de vegades també són
fredes i s’acceleren
i semblen anar a contracorrent
però no ho fan.
Oblido, tot sovint
oblido
que les violetes i les ginestes
es fan amigues cada hivern
i es desentenen als estius.
Canta’m un madrigal,
ben a prop de la finestra
que me l’he deixada oberta i no recordava
el fred polar que últimament ens
envolta.
Que no sigui de set
ni d’onze síl·labes,
que se m’escapen pel
cor els versos
de tan breus que són.
Que sigui de
síl·labes infinites,
que no s’acabi mai
l’ hivern dels bojos enamorats.
2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada