el colom i la zebra

Aquest migdia
he topat de ben a prop amb un colom
que no s'atrevia a volar 
fins que m'hi he acostat tant
que li he notat obrir les ales.
Ja fa temps que anyoro
que m'enlluernin com un nen
les petites delicadeses de cada dia. 

El colom, poruc, no sabia 
que no pretenia jo empaitar-lo
ni tampoc és la meva presa principal. 


Aquesta nit passada,
m'han vingut a buscar
la zebra i la lleona de Sánchez Piñol
i ara tinc al costat la bellesa
del pinzell d'una poetessa. 

Seré jo una lleona, 
que vol clavar els ullals a la zebra?

El que vull caçar deu ser
tota la palla que habita la ment
només de vegades;
d'altres se'm fon eternament. 

Crec que només sóc un colom,
que vola a l'últim moment abans d'adonar-se'n
que les passes l'empaitaran. 




Referències: 
Tretze tristos tràngols, Albert Sánchez Piñol
la poetessa: Maria Mercè Marçal 

safareig

gemecs de l'home
que es belluguen i es barregen
amb l'instint;
totes les nits venen a fer safareig
al costat del meu llit.

són gemecs inefables
que no es converteixen mai en paraules
ni es poden trobar en cap enciclopèdia.

són crits inenarrables
de vegades són paròdies
d'altres són alguna cosa
més genuina.

i de vegades, també de vegades
sóc una dona agraïda
i eternament clamo
i em glorio en tot el que em desborda,
en tot el que respira.

i de vegades, només de vegades
sé que hi ets
en la claror d'aquest dia
en la boira que envolta,
les muntanyes de Montserrat;
en el gemec
que es belluga per dins
com un esperit inquiet.

Una casa que sembla buida

Una casa que sembla buida
sense els teus passos lleugers
sense la teva manera breu de dir-me bon dia
sense que em demanis
que vagi a buscar-te el diari i els cupons de l'ONCE.
Sense que em diguis
que el menjar d'aquí no val res,
i que el que val és el de la Torre
i el de la iaia.

Visc amb una veu interior
és una veu porosa que constantment diu
vull estar amb tu

vull escoltar-te remugar en pau
des d'una eternitat
que a tots ens espera
que a tots ens crida ben fort
amb veu d'infinita esperança.

Recordes quan estava estirada al teu costat
i em vas preguntar
¿qué es el alma?

Una casa que sembla buida
sense el futbol a màxim volum
sense l'Alícia cridant perquè no hi sents
tot i que li diguis
que no cal que cridi tant.

Una casa que sembla buida
perquè no puc albirar la teva mirada
ni el teu respir
- perquè aquí sovint creiem
que el viure depèn dels sentits -

T'has endut el teu premi
el premi que tan desitjaves

Els nostres móns estan units
el nostre respir
i el nostre desig d'amar

Per això te'n rius del nostre dubte
rius amb amor i confiança

Una casa que sembla buida
des que has passat a millor vida
i nosaltres, pobres de nosaltres,
seguim creient que la casa és buida.

veu trencada

Giren temps de canvis
giren flames de vent
giren camatorts els galls
que no poden cantar 
damunt l'oratge.

Benaurades seran les gallines
a qui els tocarà cantar
encara que mai n'hagin après.

Ara tot és clar
i tot gira. 

Elles pondran
i pondran
i les noves vides esdevindran
tothora el nostre refugi;
             un refugi etern.

dones de Déu

Digueu-me dones de Déu,
si el blau dels vostres vestits
té la força de colpir-me
per a que pugui jo esdevenir 
un gram de caritat. 

Digueu-me
si tots els minuts que viviu
silenciosament l'eternitat
poden parlar-me d'Ell. 

Digueu-me, 
si realment sou fetes de Déu,
i si el clam de les muntanyes
farà ressò de tanta misericòrdia 
a les vostres entranyes.

Dones, dones de Déu,
digueu-me si no hagués conegut
el rostre de la vostra fe
què seria d'una desamparada 
a la recerca de l'anyell perdut.

Dones, dones fetes
i creades per Déu,
digueu-me ara
què se n'ha fet dels vostres somnis,
projectes i desitjos
si no els heu deixat rere la frontera
del país que us ha vist créixer.

Parleu-me, digueu-me com n'és de clar el dia,
que jo vull entendre
com és que el Sol surt per vosaltres.

Si només arribant l'alba
de vostres boques surten melodies
com és que de les nostres, 
en surten paraules desusades.

Dones,
que sent-ne també jo, 
em trobo lluny vostre.

Dones,
dones de Déu,
amb vosaltres he entès
que sols sóc una dona
més petita que Déu.

A la meva cambra

He vist dues orenetes
sobrevolant la finestra
de la meva cambra més íntima.
Elles s'han endut l'antologia
del temps i la mort 
dels poemes més antics.
Febrer s'encamina, 
i m'adverteixen
que en el temps dels bojos
tot té el seu final. 

Però no en el temps de les mans
que he vist ben obertes al costat del llit
abans d'aclucar els ulls.
Em demanen incessantment
que no abandoni el projecte d'amor
     que no puc veure
     des de la meva cambra.


Hi havia dues orenetes. 
Eren blanques i obscures, 
i s'atansaven cap a mi. 
M'ha semblat que volaven lentament
per no fer ressó
d'una imatge massa efímera.

No puc veure el teu rostre des de la meva freda cambra.
Sols puc acollir les teves mans suplicants i dir-te
que vull dir-te que si 
al teu projecte d'amor etern. 



Febrer 2017. Un cor miserable.

Capitell de plom

Deixa'm entrar per l'àbac;
que saltaré per damunt les columnes
i faré de sostre 
d'un cos que balla insegur.
Puc reconstruir una columna
rere una altra;
sense volutes ni ornaments,
sense resquills que punxen per a esgarrar 
la bellesa del capitell. 

El bé i el mal es barallen
mentre el cos dorm. 
Crec que estic embogint, amb tota certesa;
en aquest món ple d'encaparraments. 
Durant la nit hi ha veus que xoquen 
i que trenquen
les volutes del temple. 

Poc a poc vaig quedant nua
en aquest món ple de sostres enderrocats.

La nuesa se m'enduu
i m'escalfa 
amb una boira suau 
que apareix
entre les columnes.

I després de tot això,
encara estimo la solitud d'aquest temple,
més que tots els déus 
de l'antiga Grècia.
Més que totes les criatures
   d'ara i d'Abans de Crist.

Rates carronyeres

Convisc amb les paraules sinistres;
busco altra companyia, 
però visc emmurallada en la meva ànima negra. 
Els racons dels seus carrers
són plens de rates carronyeres. 
Si crido, no em sent ningú en aquest obscur districte. 
Viatgen veus pels passadissos
i oprimeixen l'única cosa que encara conservo:
la meva decisió.

He decidit conviure amb les rates
i fer de tan en tan d'aquest encontre,
un joc inoportú. 

Però s'endinsen per les canonades i jo no puc
anar rere les seves potes.
M'atanso, però observo com criden desesperades, esgarrifades, fugint ben lluny.
Poc a poc es van consumint
fins a quedar en cendra grisenca, penosa, 
buida de tot sentit. 

Se l'han menjat els ocells. 

La muralla ha quedat enderrocada: 
ha arribat la clemència,  
al carronyer districte

de la meva ànima negra. 

Finestra de tren

Diuen que es pot abastar el mar,
si t'hi esforçes una mica
des d'aquesta petita finestra de tren.
Però els meus ulls no gosen ni tan sols observar-lo
rere aquesta llarga visió panoràmica.

Puc veure com els esquirols pugen depressa al tronc,
puc veure moltes més criatures de Déu,
i puc veure el meu neguit de viure.
Però tot això no ho miro
des de la finestra de tren.

Els fendits de l'ànima es cansen de recórrer el mar,
sabent que aquestes aigües marines
no han estat fetes per a caminar-les.

La meva essència crida.
Vol sortir de les mil i una cabòries
que es plasmen en aquest mal de coll.

Si tot d'una revingués sota la meva pell,
aquesta plàcida oració que m'encamina i que s'escau
en un torrent d'aigua fina als meus llavis,
Si tot d'una em visités
una gran saviesa
poderosa com l'amor més gran.

L'aigua seria com un suau camí que es dibuixa
rere els meus neguitosos moviments.

El mar voldria ser llebre, per a poder brincar amb l'esquirol,
i ser paisatge per a les criatures de Déu.

Tinc la pell dura i consistent,
i jo, dona de poca fe,
em sento incapaç de penetrar
rere aquesta petita finestra de tren.

Les lleis de la caça

Tinc l'afany del caçador
que té els dies limitats per la caça
i els seus canons projecten sens parar.

Surto a la intempèrie
però no detecto víctima possible
per a la meva desesperada cerca.

No sóc partidària de la violència,
però una bruta agressivitat creix 
dins d'aquesta bàscula 
feta per pal·liar la gana. 

Recolzo la culata sobre les meves espatlles
ben segura de que cap bèstia salvatge 
em podrà oferir la delícia 
d'un àpat insaciable. 

Disparo mentre puc, 
amagada i agitada.

Detecto una vegetació exuberant 
i em dic 
que les lleis de la caça
són limitades i perfectes.

Justícia de l'ànima

Deixa de parlar i et diré
que la parla no és instantània, sinó més aviat
lenta i de vegades,
contraproduent. 
Si això últim esdevé,
no t'espantis per la postura
que pren la teva veu. 

El marge de l'error
no té mesura
encara que estigui delimitat. 

Saps que s'ha de ser lent en l'ira,
però les fúries tenen ales punxegudes.

Observo com aquests éssers estranys venen a mi
i es dirigeixen al meu cos i als meus ulls
i m'intimiden;
però la seva justícia no és prou plena
si no més aviat àrida,
ben seca, com les espigues de blat en el fred de la tardor. 

Allà on resideix la rectitud, 
és on es troba el descans dels justos
dels que no necessiten castigar les ànimes
per la seva mala conducta. 

M'has parlat a l'oïda,
més fluix que les fúries
i més potent que el silenci,
fent realitat les mesures
de la lentitud i la serenor. 
És aquest el marge vàlid
dins de la meva ànima. 
És un marge sense mesura.
I allò que no té mesura
és etern. 

Dur com la roca és l'error de l'home:
ni Tisifone,
ni Alecto,
ni Megera,
poden trencar-lo ni recobrar-lo. 

Quedaran vagant sens rumb,
perdudes i ben lluny 
de la inesgotable
       justícia de l'ànima.

Alter ego

Tot feixuc l'orgull m'ha dit: 
l'afecció còsmica que encara es troba 
sota del llit, 
no pot carregar el pes del meu alter ego, 
que m'ha parlat aquesta nit 
fent de totes les coses 
quelcom absurd 
tornant les ambicions 
en papallones que abans del capvespre, 
es preparen per millor vida. 

És un desig poderós, susceptible de ser balancejat. 
Per què crides tant? - ànima inquieta - 
Qui em mira no és la foscúria. 
És l'insuls intent de ser perfectament perfecta. 

De nou l'albada atura 
 les cabòries de la nit. 

L'intent de viure i de guanyar la guerra 
de les veus internes i externes 
queda obsolet davant 
d'una ànima pura 
que filtra, per sempre, 
tots aquells residus 
al bon contenidor de la misèria. 

Gràcies, misèria. 
per transformar els meus dies en ombres clares, 
en llums que em deixen palpar el camí, 
 enmig de les veus i les papallones. 
Gràcies, perquè malgrat tot,
puc descansar serena, 
sobre el coixí de la imperfecció. 

Gràcies, perquè després de tot, el camí no té pèrdua.

sal marina

No he sabut mai que la sal marina
es podia assaborir amb la fervor 
dels ulls quan veuen un miratge.

I és que des que tot és tan inabastable com aquest mar, 
l'ànima parla. I no deixa de parlar. 
I les coses són cada vegada més reals i més intenses,
des que he passat del número 25. 

Què mires tan curiosa i empipadora? em dic a tothora.

Miro uns ulls negres que encara no sé on em volen portar.
Miro la lluita de gladiadors que viu al meu pensament,
i que vol fer de mi una dona més forta i transformada
en Scarlett O'Hara. 

Sento el gust de la tempesta i la serenor.
M'acomodo com un coixí, en les contrarietats del meu pensar. 

I el viure que emana d'aquest torrent 
té gust de sal marina. 

Miracles

Sota d'un calaix,
he guardat el que em queda
de les sorpreses d'avui.
Me les he menjat totes,
perquè són com un miracle
i no me les volia perdre.

Encara he de recordar:
Com és possible - pensa l'ànima - 
que els miracles se m'oblidin
d'un segon a l'altre.

Ja n'han passat molts
i m'ha deixat d'importar
que el temps perdi sentit.

He après que un any
no arriba ni a la sola de la sabata
a un segon i mig. 

Encara hi ha restes de les sorpreses.
No les he volgut endrapar
perquè sé que se les menjaran els gats.

De miracles n'hi ha per a tots, 
però de calaixos trencats
on guardar-hi els meus
només n'hi ha un.

6/4/16

Incandescència

El meu cos no pertany a l'hivern que ara passa,

no és com la pols que hi ha sota el meu llit,

ni tampoc forma part de les tenebres. 

El meu cos rep la calor de les més entranyables altures

fins que esdevé una matèria intangible

que jo abans no coneixia.

Els cossos reben calor,

com bé la rep el metall

per a que la làmpada s'encengui.

El meu cos tot sencer,

s'atura i s'estremeix,

parla per si sol i em diu

que cap tenebra sufocarà

la llum d'aquest hàbitat.

2016.

Allò que mai hagués dit

Allò que mai hagués dit,

m'ha esdevingut com un bàlsam

sobre la meva pell flàccida

que s'ha fet consistent per l'amor. 

Puc escriure versos infinits

i afegir-hi complements directes

tots ells, venen a dir-me el mateix:

la porta dels somnis no és fictícia, 

sinó real com l'aire,

com l'existència de Déu.

Allò que mai hagués dit,

és que sobre mi s'inundaria aquest amor

ple de caires juvenils 

ple de miracles que ens succeeixen dia rere dia.

Saber que junts podem arribar més lluny,

ens fa perdre tota por a la incertesa,

ens fa entendre que el nostre estimar,

és més fort que totes les aigües

i que tots els torrents. 

7/12/15. ainarejos. 

Posa-hi un 0

Quan sembla que no hi ha presència

o que no se sap què hi ha,

Troba't en un present 

completament ple de res. 

Havies cregut que el res,

és l'absurd dels desesperats.

Però buit és la paraula
que amb b alta és plenitud
i amb v baixa és el nombre de l'èxit.

Però tu t'has trobat amb el 0.
És rodó, tancat, i fa ràbia. 

Com el dividend busca al divisor

ja fa temps que busco

el nombre exacte

que, multiplicat per mi,

sigui igual a tu. 

El quocient és qui em va darrere

com els escarabats que em trobo arrapats a les voreres:

Sembla que em segueixin al pas,

però a l'instant reparo:

La seva gran mandíbula

no està preparada per mossegar-me.

Porto tota la meva vida

buscant i trobant nombres que

s'aproximen a la realitat.

També he trobat conjunts buits

i els he dibuixat amb el dit

rere l'aire dels insegurs i desconfiats.

I el residu, el residu és allò que tants cops emergeix

de cada una de les vegades

que t'he estimat com la veu dels àngels

cridant per portar la bona nova als desvalguts. 

Com el dividend busca al divisor,

i el residu depèn del quocient,

és la meva existència un infinit de nombres decimals

que tenen relació directa

amb la suma de tots.

Les ràbies,

els desamors,

la impotència,

l'eufòria,

la passió,

la decepció,

la meva infinita bogeria:

Per a que el resultat fos 1000,

Era tan fàcil com afegir-li un 0. 

Eternitat

Tan de bo no comenci mai l'insomni.
Si no tanco els ulls no puc saber
què hi ha darrere d'aquesta visió panoràmica
que cada capvespre observo.

Tancant els ulls i amb els peus a terra,
t'identifico d'aprop i de lluny
i sé que és vida el que tinc
i que no és la inquietud qui em mira.

Et veig tal com t'he vist altres vegades,
amb la planor i confiança de sempre
amb els ulls ben oberts i atents a tots els signes que 
jo, distreta, et pugui donar. 

Tan de bo
l'interior fos una eternitat
i l'eternitat fos externa
per a que tothom la pogués percebre darrere
d'aquesta visió panoràmica.

A bord

Sé que el joc d'estimar és exquisit,

però no més deliciós que el meu desig

de donar-te una resposta sincera

que diuen els Proverbis

que és com un petó als llavis. 

He inventat una quimera

que és com una cantarella d'amors 

i de veus que venen 

de tant lluny 

que sembla que mai arribaran a bon port. 

Trepitjaré terra ben ferma,

i em tornaré a posar la meva disfressa de mar

recordant aquells dies que eres amb mi,

amainant el vent i les onades

de l'alta mar.

Sé que tu hi seràs

en el moment de l'aterratge.

L'observador s'allunya

Aquesta tarda ho deixaré tot:
la canya de pescar, les espardenyes
i la meva disfressa de mar.
Agafaré els rems – que poques vegades he fet servir –
i eixiré impetuosa cap a aquest garbí
de qui no m’he pogut desencantar
des que una tarda
llarga com un vespre,
el vaig haver conegut.



2014. El zenit dels anys.