Finestra de tren

Diuen que es pot abastar el mar,
si t'hi esforçes una mica
des d'aquesta petita finestra de tren.
Però els meus ulls no gosen ni tan sols observar-lo
rere aquesta llarga visió panoràmica.

Puc veure com els esquirols pugen depressa al tronc,
puc veure moltes més criatures de Déu,
i puc veure el meu neguit de viure.
Però tot això no ho miro
des de la finestra de tren.

Els fendits de l'ànima es cansen de recórrer el mar,
sabent que aquestes aigües marines
no han estat fetes per a caminar-les.

La meva essència crida.
Vol sortir de les mil i una cabòries
que es plasmen en aquest mal de coll.

Si tot d'una revingués sota la meva pell,
aquesta plàcida oració que m'encamina i que s'escau
en un torrent d'aigua fina als meus llavis,
Si tot d'una em visités
una gran saviesa
poderosa com l'amor més gran.

L'aigua seria com un suau camí que es dibuixa
rere els meus neguitosos moviments.

El mar voldria ser llebre, per a poder brincar amb l'esquirol,
i ser paisatge per a les criatures de Déu.

Tinc la pell dura i consistent,
i jo, dona de poca fe,
em sento incapaç de penetrar
rere aquesta petita finestra de tren.

Les lleis de la caça

Tinc l'afany del caçador
que té els dies limitats per la caça
i els seus canons projecten sens parar.

Surto a la intempèrie
però no detecto víctima possible
per a la meva desesperada cerca.

No sóc partidària de la violència,
però una bruta agressivitat creix 
dins d'aquesta bàscula 
feta per pal·liar la gana. 

Recolzo la culata sobre les meves espatlles
ben segura de que cap bèstia salvatge 
em podrà oferir la delícia 
d'un àpat insaciable. 

Disparo mentre puc, 
amagada i agitada.

Detecto una vegetació exuberant 
i em dic 
que les lleis de la caça
són limitades i perfectes.

Justícia de l'ànima

Deixa de parlar i et diré
que la parla no és instantània, sinó més aviat
lenta i de vegades,
contraproduent. 
Si això últim esdevé,
no t'espantis per la postura
que pren la teva veu. 

El marge de l'error
no té mesura
encara que estigui delimitat. 

Saps que s'ha de ser lent en l'ira,
però les fúries tenen ales punxegudes.

Observo com aquests éssers estranys venen a mi
i es dirigeixen al meu cos i als meus ulls
i m'intimiden;
però la seva justícia no és prou plena
si no més aviat àrida,
ben seca, com les espigues de blat en el fred de la tardor. 

Allà on resideix la rectitud, 
és on es troba el descans dels justos
dels que no necessiten castigar les ànimes
per la seva mala conducta. 

M'has parlat a l'oïda,
més fluix que les fúries
i més potent que el silenci,
fent realitat les mesures
de la lentitud i la serenor. 
És aquest el marge vàlid
dins de la meva ànima. 
És un marge sense mesura.
I allò que no té mesura
és etern. 

Dur com la roca és l'error de l'home:
ni Tisifone,
ni Alecto,
ni Megera,
poden trencar-lo ni recobrar-lo. 

Quedaran vagant sens rumb,
perdudes i ben lluny 
de la inesgotable
       justícia de l'ànima.

Alter ego

Tot feixuc l'orgull m'ha dit: 
l'afecció còsmica que encara es troba 
sota del llit, 
no pot carregar el pes del meu alter ego, 
que m'ha parlat aquesta nit 
fent de totes les coses 
quelcom absurd 
tornant les ambicions 
en papallones que abans del capvespre, 
es preparen per millor vida. 

És un desig poderós, susceptible de ser balancejat. 
Per què crides tant? - ànima inquieta - 
Qui em mira no és la foscúria. 
És l'insuls intent de ser perfectament perfecta. 

De nou l'albada atura 
 les cabòries de la nit. 

L'intent de viure i de guanyar la guerra 
de les veus internes i externes 
queda obsolet davant 
d'una ànima pura 
que filtra, per sempre, 
tots aquells residus 
al bon contenidor de la misèria. 

Gràcies, misèria. 
per transformar els meus dies en ombres clares, 
en llums que em deixen palpar el camí, 
 enmig de les veus i les papallones. 
Gràcies, perquè malgrat tot,
puc descansar serena, 
sobre el coixí de la imperfecció. 

Gràcies, perquè després de tot, el camí no té pèrdua.

sal marina

No he sabut mai que la sal marina
es podia assaborir amb la fervor 
dels ulls quan veuen un miratge.

I és que des que tot és tan inabastable com aquest mar, 
l'ànima parla. I no deixa de parlar. 
I les coses són cada vegada més reals i més intenses,
des que he passat del número 25. 

Què mires tan curiosa i empipadora? em dic a tothora.

Miro uns ulls negres que encara no sé on em volen portar.
Miro la lluita de gladiadors que viu al meu pensament,
i que vol fer de mi una dona més forta i transformada
en Scarlett O'Hara. 

Sento el gust de la tempesta i la serenor.
M'acomodo com un coixí, en les contrarietats del meu pensar. 

I el viure que emana d'aquest torrent 
té gust de sal marina. 

Miracles

Sota d'un calaix,
he guardat el que em queda
de les sorpreses d'avui.
Me les he menjat totes,
perquè són com un miracle
i no me les volia perdre.

Encara he de recordar:
Com és possible - pensa l'ànima - 
que els miracles se m'oblidin
d'un segon a l'altre.

Ja n'han passat molts
i m'ha deixat d'importar
que el temps perdi sentit.

He après que un any
no arriba ni a la sola de la sabata
a un segon i mig. 

Encara hi ha restes de les sorpreses.
No les he volgut endrapar
perquè sé que se les menjaran els gats.

De miracles n'hi ha per a tots, 
però de calaixos trencats
on guardar-hi els meus
només n'hi ha un.

6/4/16

Incandescència

El meu cos no pertany a l'hivern que ara passa,

no és com la pols que hi ha sota el meu llit,

ni tampoc forma part de les tenebres. 

El meu cos rep la calor de les més entranyables altures

fins que esdevé una matèria intangible

que jo abans no coneixia.

Els cossos reben calor,

com bé la rep el metall

per a que la làmpada s'encengui.

El meu cos tot sencer,

s'atura i s'estremeix,

parla per si sol i em diu

que cap tenebra sufocarà

la llum d'aquest hàbitat.

2016.

Allò que mai hagués dit

Allò que mai hagués dit,

m'ha esdevingut com un bàlsam

sobre la meva pell flàccida

que s'ha fet consistent per l'amor. 

Puc escriure versos infinits

i afegir-hi complements directes

tots ells, venen a dir-me el mateix:

la porta dels somnis no és fictícia, 

sinó real com l'aire,

com l'existència de Déu.

Allò que mai hagués dit,

és que sobre mi s'inundaria aquest amor

ple de caires juvenils 

ple de miracles que ens succeeixen dia rere dia.

Saber que junts podem arribar més lluny,

ens fa perdre tota por a la incertesa,

ens fa entendre que el nostre estimar,

és més fort que totes les aigües

i que tots els torrents. 

7/12/15. ainarejos. 

Posa-hi un 0

Quan sembla que no hi ha presència

o que no se sap què hi ha,

Troba't en un present 

completament ple de res. 

Havies cregut que el res,

és l'absurd dels desesperats.

Però buit és la paraula
que amb b alta és plenitud
i amb v baixa és el nombre de l'èxit.

Però tu t'has trobat amb el 0.
És rodó, tancat, i fa ràbia. 

Com el dividend busca al divisor

ja fa temps que busco

el nombre exacte

que, multiplicat per mi,

sigui igual a tu. 

El quocient és qui em va darrere

com els escarabats que em trobo arrapats a les voreres:

Sembla que em segueixin al pas,

però a l'instant reparo:

La seva gran mandíbula

no està preparada per mossegar-me.

Porto tota la meva vida

buscant i trobant nombres que

s'aproximen a la realitat.

També he trobat conjunts buits

i els he dibuixat amb el dit

rere l'aire dels insegurs i desconfiats.

I el residu, el residu és allò que tants cops emergeix

de cada una de les vegades

que t'he estimat com la veu dels àngels

cridant per portar la bona nova als desvalguts. 

Com el dividend busca al divisor,

i el residu depèn del quocient,

és la meva existència un infinit de nombres decimals

que tenen relació directa

amb la suma de tots.

Les ràbies,

els desamors,

la impotència,

l'eufòria,

la passió,

la decepció,

la meva infinita bogeria:

Per a que el resultat fos 1000,

Era tan fàcil com afegir-li un 0. 

Eternitat

Tan de bo no comenci mai l'insomni.
Si no tanco els ulls no puc saber
què hi ha darrere d'aquesta visió panoràmica
que cada capvespre observo.

Tancant els ulls i amb els peus a terra,
t'identifico d'aprop i de lluny
i sé que és vida el que tinc
i que no és la inquietud qui em mira.

Et veig tal com t'he vist altres vegades,
amb la planor i confiança de sempre
amb els ulls ben oberts i atents a tots els signes que 
jo, distreta, et pugui donar. 

Tan de bo
l'interior fos una eternitat
i l'eternitat fos externa
per a que tothom la pogués percebre darrere
d'aquesta visió panoràmica.

A bord

Sé que el joc d'estimar és exquisit,

però no més deliciós que el meu desig

de donar-te una resposta sincera

que diuen els Proverbis

que és com un petó als llavis. 

He inventat una quimera

que és com una cantarella d'amors 

i de veus que venen 

de tant lluny 

que sembla que mai arribaran a bon port. 

Trepitjaré terra ben ferma,

i em tornaré a posar la meva disfressa de mar

recordant aquells dies que eres amb mi,

amainant el vent i les onades

de l'alta mar.

Sé que tu hi seràs

en el moment de l'aterratge.

L'observador s'allunya

Aquesta tarda ho deixaré tot:
la canya de pescar, les espardenyes
i la meva disfressa de mar.
Agafaré els rems – que poques vegades he fet servir –
i eixiré impetuosa cap a aquest garbí
de qui no m’he pogut desencantar
des que una tarda
llarga com un vespre,
el vaig haver conegut.



2014. El zenit dels anys.

La saviesa

Fes-me sàvia amb la mateixa saviesa
amb que em vas formar.

Que tot adquireixi el color de la certesa,
i l'olor d'encens que ve del temple
de la serenor.

Els pensaments dels mortals són titubejants 
- deia Salomó -. 
Si, de vegades li faig d'ombra al vent,
i em deixo titubejar.

Malgrat el fum que prové del temple
del cos corruptible
i malgrat les paraules que em llisquen
només sortir de la boca;
encara no s'han sentit les esquitxades del foc,
ni he perdut del tot l'equilibri.

No sé si importa massa qui és el responsable
d'aquest crematori.
Potser jo, potser el meu egoisme o potser
el mateix dimoni amb banyes.

A dures penes
- deia també Salomó - 
descobrim el que tenim entre les mans.

Ens vam riure de les banyes i les ombres
i ens vam salvar per sempre
per una ciència infinita.

2015.

Abril

Has nascut enmig de fred
i has portat al món un dia calorós
que sembla que no hagi d'acabar.

No cal endarrerir ni avançar
perquè el present és aquí amb tu
i em porta una primavera
immensament més embriagadora
que la rosada de l'hivern
i les aigües d'Abril.

09/02/2015

Una adolescent

Vull veure’t per tots llocs

i que visquis dins la meva bogeria

  i que esdevinguis sempre malgrat

       tot el que sóc.

Les aigües, càlides i calmades,

de vegades també són fredes i s’acceleren

  i semblen anar a contracorrent

     però no ho fan.

Oblido, tot sovint oblido

  que les violetes i les ginestes

     es fan amigues cada hivern

          i es desentenen als estius.

Canta’m un madrigal,

 ben a prop de la finestra

    que me l’he deixada oberta i no recordava

        el fred polar que últimament ens envolta.

Que no sigui de set ni d’onze síl·labes,

que se m’escapen pel cor els versos

  de tan breus que són.

Que sigui de síl·labes infinites,

  que no s’acabi mai

       l’ hivern dels bojos enamorats.

2014. 

El dimoni escuat

Comença l’espectacle.

Em trobo asseguda en el racó més fosc

i més distant.

M’empenta l’amic orfe, aquell que no ha estat estimat

o que ha caigut del cel

o que ha llençat les ales al buit.

M’empenta ben fort.

Les meves ales, dins la llotja,

li fan de mascota.

Ja no m’espanta no entendre’t

encara que vulgui volar.

Ja no m’espantes amb la teva cara de pomes agres

perquè en qualsevol moment

puc fer alçar les meves cames

i caminar i caminar.

Si des de lluny no hi veig bé,

puc amagar-me per les dreceres

per on no hi passa ningú,

pels carrerons estrets que no tenen sortida.

Puc pujar a l’escenari i

puc fer veure que caic al buit

com si tingués exquisit desig

de perdre’m.

Puc fer mil i una jugades

per complicar-me l’existència.

Però mai dels mais,

    em tallaré les ales.

2014.

Nadir

Ets el meu bàndol contrari
i també el meu flanc.
Ets tot allò que escapa
de la ventura de la meva joventut.
 Intento mirar-te des d’aquí sota
encara que sé l’absurd
que suposa continuar contemplant
la meva pròpia ingenuïtat. 

2014. El zenit dels anys

ànsia de viure

Vull ser omnipresent
i omnipotent.
Vull parlar de tots els temes
en un sol minut:
de curiositats i de sentiments,
de gent i de tendències
i una mica de política.
Vull trobar-me a tothom i aturar-me
a xerrar a cada drecera.
Vull saber i fer una mica de tot,
sense deixar de banda les meves obligacions.
Vull anar a totes les festes que em proposen
i escoltar tots els tipus de música existents.
Vull llegir deu novel·les alhora (dues per temàtica);

Vull fer realitat allò que en diuen 
de que el temps és or.

Segueixo sense entendre
perquè 24 hores no són prous
per a menjar-me el món sencer.

De vegades crec que tinc massa
     ànsia de viure.
A cada pas, un trosset de mi
vol sortir a córrer neguitós 
com un nen
amb noves joguines.
Ja ho diuen,
que el jovent "vol fer-ho tot alhora".
Jo ja fa temps que sé que,
no hi sóc tota.
És per això que
accepto la derrota i 
me'n vaig,
als braços del vent.


2014.

Posició de l'observador

I: Anys de ventura

        

És l’esfera imaginària

la que em conserva terrestre;

perquè jo voldria

sortir de les quatre parets

que m’envolten

i que estan fetes de plàstic i vidre.

Diuen que segons la perspectiva,

es poden albirar les galàxies

els estels i fins i tot

aquests cometes

que en aproximar-se al Sol

deixen créixer una llarga cua

com la que cada dia m’intento lligar

      ben lligada,

abans de sortir de casa.

2014.

muntanya russa

Activo les meves cames cada matí
per a poder fer d'aquestes articulacions 
un nucli fort i saludable. 

Cada cop que les miro em pregunto:
- què hi deu passar en aquest cos? - 
i em sorgeixen una infinitat de curiositats,
de preguntes i de realitats que no sé si vull saber. 

Resulta que estic viva i repleta d'estímuls,
d'organismes i de microorganismes que viatgen
per l'interior d'aquesta caixa ressonant. 

És per això que el meu cor tremola,
i que la meva pell batega
i que obro sempre els ulls
i que de tant que els obro em diuen 
que sóc una mica sonada.

Activo les meves cames cada tarda,
perquè sempre arriba el moment 
en que la meva pell connecta amb l'ànima.
Aleshores és aquesta qui parla,
i afirma
que la vida i tot plegat
és una atracció
que no es pot viure amb ulls tancats.


2014.