Allò que mai hagués dit

Allò que mai hagués dit,

m'ha esdevingut com un bàlsam

sobre la meva pell flàccida

que s'ha fet consistent per l'amor. 

Puc escriure versos infinits

i afegir-hi complements directes

tots ells, venen a dir-me el mateix:

la porta dels somnis no és fictícia, 

sinó real com l'aire,

com l'existència de Déu.

Allò que mai hagués dit,

és que sobre mi s'inundaria aquest amor

ple de caires juvenils 

ple de miracles que ens succeeixen dia rere dia.

Saber que junts podem arribar més lluny,

ens fa perdre tota por a la incertesa,

ens fa entendre que el nostre estimar,

és més fort que totes les aigües

i que tots els torrents. 

7/12/15. ainarejos. 

Posa-hi un 0

Quan sembla que no hi ha presència

o que no se sap què hi ha,

Troba't en un present 

completament ple de res. 

Havies cregut que el res,

és l'absurd dels desesperats.

Però buit és la paraula
que amb b alta és plenitud
i amb v baixa és el nombre de l'èxit.

Però tu t'has trobat amb el 0.
És rodó, tancat, i fa ràbia. 

Com el dividend busca al divisor

ja fa temps que busco

el nombre exacte

que, multiplicat per mi,

sigui igual a tu. 

El quocient és qui em va darrere

com els escarabats que em trobo arrapats a les voreres:

Sembla que em segueixin al pas,

però a l'instant reparo:

La seva gran mandíbula

no està preparada per mossegar-me.

Porto tota la meva vida

buscant i trobant nombres que

s'aproximen a la realitat.

També he trobat conjunts buits

i els he dibuixat amb el dit

rere l'aire dels insegurs i desconfiats.

I el residu, el residu és allò que tants cops emergeix

de cada una de les vegades

que t'he estimat com la veu dels àngels

cridant per portar la bona nova als desvalguts. 

Com el dividend busca al divisor,

i el residu depèn del quocient,

és la meva existència un infinit de nombres decimals

que tenen relació directa

amb la suma de tots.

Les ràbies,

els desamors,

la impotència,

l'eufòria,

la passió,

la decepció,

la meva infinita bogeria:

Per a que el resultat fos 1000,

Era tan fàcil com afegir-li un 0. 

Eternitat

Tan de bo no comenci mai l'insomni.
Si no tanco els ulls no puc saber
què hi ha darrere d'aquesta visió panoràmica
que cada capvespre observo.

Tancant els ulls i amb els peus a terra,
t'identifico d'aprop i de lluny
i sé que és vida el que tinc
i que no és la inquietud qui em mira.

Et veig tal com t'he vist altres vegades,
amb la planor i confiança de sempre
amb els ulls ben oberts i atents a tots els signes que 
jo, distreta, et pugui donar. 

Tan de bo
l'interior fos una eternitat
i l'eternitat fos externa
per a que tothom la pogués percebre darrere
d'aquesta visió panoràmica.

A bord

Sé que el joc d'estimar és exquisit,

però no més deliciós que el meu desig

de donar-te una resposta sincera

que diuen els Proverbis

que és com un petó als llavis. 

He inventat una quimera

que és com una cantarella d'amors 

i de veus que venen 

de tant lluny 

que sembla que mai arribaran a bon port. 

Trepitjaré terra ben ferma,

i em tornaré a posar la meva disfressa de mar

recordant aquells dies que eres amb mi,

amainant el vent i les onades

de l'alta mar.

Sé que tu hi seràs

en el moment de l'aterratge.

L'observador s'allunya

Aquesta tarda ho deixaré tot:
la canya de pescar, les espardenyes
i la meva disfressa de mar.
Agafaré els rems – que poques vegades he fet servir –
i eixiré impetuosa cap a aquest garbí
de qui no m’he pogut desencantar
des que una tarda
llarga com un vespre,
el vaig haver conegut.



2014. El zenit dels anys.

La saviesa

Fes-me sàvia amb la mateixa saviesa
amb que em vas formar.

Que tot adquireixi el color de la certesa,
i l'olor d'encens que ve del temple
de la serenor.

Els pensaments dels mortals són titubejants 
- deia Salomó -. 
Si, de vegades li faig d'ombra al vent,
i em deixo titubejar.

Malgrat el fum que prové del temple
del cos corruptible
i malgrat les paraules que em llisquen
només sortir de la boca;
encara no s'han sentit les esquitxades del foc,
ni he perdut del tot l'equilibri.

No sé si importa massa qui és el responsable
d'aquest crematori.
Potser jo, potser el meu egoisme o potser
el mateix dimoni amb banyes.

A dures penes
- deia també Salomó - 
descobrim el que tenim entre les mans.

Ens vam riure de les banyes i les ombres
i ens vam salvar per sempre
per una ciència infinita.

2015.

Abril

Has nascut enmig de fred
i has portat al món un dia calorós
que sembla que no hagi d'acabar.

No cal endarrerir ni avançar
perquè el present és aquí amb tu
i em porta una primavera
immensament més embriagadora
que la rosada de l'hivern
i les aigües d'Abril.

09/02/2015

Una adolescent

Vull veure’t per tots llocs

i que visquis dins la meva bogeria

  i que esdevinguis sempre malgrat

       tot el que sóc.

Les aigües, càlides i calmades,

de vegades també són fredes i s’acceleren

  i semblen anar a contracorrent

     però no ho fan.

Oblido, tot sovint oblido

  que les violetes i les ginestes

     es fan amigues cada hivern

          i es desentenen als estius.

Canta’m un madrigal,

 ben a prop de la finestra

    que me l’he deixada oberta i no recordava

        el fred polar que últimament ens envolta.

Que no sigui de set ni d’onze síl·labes,

que se m’escapen pel cor els versos

  de tan breus que són.

Que sigui de síl·labes infinites,

  que no s’acabi mai

       l’ hivern dels bojos enamorats.

2014. 

El dimoni escuat

Comença l’espectacle.

Em trobo asseguda en el racó més fosc

i més distant.

M’empenta l’amic orfe, aquell que no ha estat estimat

o que ha caigut del cel

o que ha llençat les ales al buit.

M’empenta ben fort.

Les meves ales, dins la llotja,

li fan de mascota.

Ja no m’espanta no entendre’t

encara que vulgui volar.

Ja no m’espantes amb la teva cara de pomes agres

perquè en qualsevol moment

puc fer alçar les meves cames

i caminar i caminar.

Si des de lluny no hi veig bé,

puc amagar-me per les dreceres

per on no hi passa ningú,

pels carrerons estrets que no tenen sortida.

Puc pujar a l’escenari i

puc fer veure que caic al buit

com si tingués exquisit desig

de perdre’m.

Puc fer mil i una jugades

per complicar-me l’existència.

Però mai dels mais,

    em tallaré les ales.

2014.

Nadir

Ets el meu bàndol contrari
i també el meu flanc.
Ets tot allò que escapa
de la ventura de la meva joventut.
 Intento mirar-te des d’aquí sota
encara que sé l’absurd
que suposa continuar contemplant
la meva pròpia ingenuïtat. 

2014. El zenit dels anys

ànsia de viure

Vull ser omnipresent
i omnipotent.
Vull parlar de tots els temes
en un sol minut:
de curiositats i de sentiments,
de gent i de tendències
i una mica de política.
Vull trobar-me a tothom i aturar-me
a xerrar a cada drecera.
Vull saber i fer una mica de tot,
sense deixar de banda les meves obligacions.
Vull anar a totes les festes que em proposen
i escoltar tots els tipus de música existents.
Vull llegir deu novel·les alhora (dues per temàtica);

Vull fer realitat allò que en diuen 
de que el temps és or.

Segueixo sense entendre
perquè 24 hores no són prous
per a menjar-me el món sencer.

De vegades crec que tinc massa
     ànsia de viure.
A cada pas, un trosset de mi
vol sortir a córrer neguitós 
com un nen
amb noves joguines.
Ja ho diuen,
que el jovent "vol fer-ho tot alhora".
Jo ja fa temps que sé que,
no hi sóc tota.
És per això que
accepto la derrota i 
me'n vaig,
als braços del vent.


2014.

Posició de l'observador

I: Anys de ventura

        

És l’esfera imaginària

la que em conserva terrestre;

perquè jo voldria

sortir de les quatre parets

que m’envolten

i que estan fetes de plàstic i vidre.

Diuen que segons la perspectiva,

es poden albirar les galàxies

els estels i fins i tot

aquests cometes

que en aproximar-se al Sol

deixen créixer una llarga cua

com la que cada dia m’intento lligar

      ben lligada,

abans de sortir de casa.

2014.

muntanya russa

Activo les meves cames cada matí
per a poder fer d'aquestes articulacions 
un nucli fort i saludable. 

Cada cop que les miro em pregunto:
- què hi deu passar en aquest cos? - 
i em sorgeixen una infinitat de curiositats,
de preguntes i de realitats que no sé si vull saber. 

Resulta que estic viva i repleta d'estímuls,
d'organismes i de microorganismes que viatgen
per l'interior d'aquesta caixa ressonant. 

És per això que el meu cor tremola,
i que la meva pell batega
i que obro sempre els ulls
i que de tant que els obro em diuen 
que sóc una mica sonada.

Activo les meves cames cada tarda,
perquè sempre arriba el moment 
en que la meva pell connecta amb l'ànima.
Aleshores és aquesta qui parla,
i afirma
que la vida i tot plegat
és una atracció
que no es pot viure amb ulls tancats.


2014.

Que no se m'oblidi

Que no se m'oblidi quant n'és d'agradable
que arribi el migdia i 
mentre dura tot aquest escampall
tu t'estires i jo
plego la roba que ha quedat humida:
la que la mare ha deixat
damunt la butaca. 

Entretant vaig llegint línies 
que relaten històries com a excusa
d'un pou de curiositats i de descobriments
que anhelo seguir recorrent 
mentre tu fas veure que dorms.

Començant per l'1 i acabant pel 10,
tu els ets tots i ets fora de la llista
d'aquelles coses que en diem
top ten de la felicitat.

No visc enmig de rius ni de molins d'aigua
tampoc sé batanar llana 
ni sóc una experta en l'art culinari;
però tu em convides sense dir paraula
a que el meu desig de conèixer històries,
de seguir llegint línies,
de romandre asseguda en una butaca
i de viure en senzillesa
sigui cada minut més intens.

2014. 

Montbaig

Quan he sortit de casa

i aquests edificis, blocs i carrers

m'han parlat;

he decidit continuar més amunt.

Ho he vist tot ple de ginestes,

    i de roures i arbustos

    i m'he imaginat els rapinyaires

    esgarrapant cada cosa que trobaven

    enmig d'aquest camí que fa pujada.

Les ginestes m'han fet pensar

 que els roures són prou forts per acompanyar-me

  si em canso de tant caminar

 que els brucs són de fulles dures i petites

 com jo, que em faig petita i gran alhora.

Són les ginestes qui em recorden

totes aquestes coses.

Només elles i el seu groc,

em fan present 

que no és només el camí

el que fa pujada. 

2014.

Amfiteatre

Tot sovint penso: no vull viure en aquest circ.
És ple de bojos com jo. 

Tothom crida
tothom balla
eixelebrats i impetuosos;
alguns horroritzats
altres ben desperts.

Puc dibuixar formes
 entre els extrems
d'aquest teatre.
Endevino els pensaments
 dels convidats més importants.
M'envolto de grades
 perquè no en tinc més remei;
però sec amb el públic reposat
 i provo de tancar els ulls
els dies que venen els gladiadors.

Malgrat tot,
 cridant m'hi sento bé.
El sol ixent acaba per enlluernar
sense cremar-nos la pell:
fins i tot en els dies més esbojarrats.

T'he vist arribar 
  entre el gran públic espectador
d'aquest amfiteatre
 i el sol ho ha encès tot. 
Tu també crides
perquè,
com tots, no tens més remei.
Però el teu crit és diferent:
no és com aquella fiblada 
que sembla que no tingui cura.
És més aviat, com un flaire ple de caliu,
  que impregna d'un aroma plàcid
tot aquest semicercle.

T'he mirat mentre venies
 per la porta Triumphalis:
m'ha semblat que ja t'havia vist abans
 i he acusat al meu pensament,
sabent que en realitat
 sempre t'havia vist assegut a la càvea.

Tot sovint penso: no vull viure en aquest circ.
És ple d'enamorats com jo.

2014.

Quan arribis

Serà ben aviat quan arribis:

Encara no hauré estès la roba,

ni hauré fregat les rajoles

ni molt menys hauré parat taula.

Passaran cinc segons i deu dies, 

abans que tot comenci de nou.

Serà poc temps el que ens caldrà

per recomençar cada cosa que fem.

Ja saps que no goso parlar en futur

si no és que parlo de present;

però em coneixes i entens

que les formes verbals són només formes.

Serà encara d'hora quan arribis:

estaré esperant la teva veu

com qui espera el seu sopar de Nadal;

o més aviat

les primeres notes d'una sabuda melodia.

De seguida que piquis la porta

agafaré les provisions per l'aliança:

molt descans d'ànima i com a mínim 

un gram de confiança

ben guardat en una petita bossa de plàstic

tancada - això si -

amb una pinça d'estendre la roba

de les que encara no he fet servir

per la bugada;

que protegeixi ben protegit

aquest gram, petit gram

d'amor que em tens cada dia.

2014.

pa d'àngel

Puc semblar-te distreta,
càlida o airosa
bé perquè vinc del país de les meravelles,
o bé perquè el meu nom comença i acaba per A. 

Tot el que sé és que sóc lliure i llunàtica
que a vegades em llevo amb el peu dret
i a vegades amb l'esquerre;
que m'estiro sovint i arronso les mànigues 
meditant sense meditar.
Que faig veure que ric quan ploro,
que prenc copes de martini sense llimona,
que a vegades menjo pa d'àngel,
perquè és dolç per dintre i per fora.

Sé que puc semblar-te,
per moments,
allò que no vull arribar a ser;
però també sé que només semblo
allò que jo vull semblar.

Tu ho dius i ho cantes 
amb la teva (aquesta si, càlida i airosa)
veu de mestre de la música:
"Les millors coses a la vida són gratis"
Recorda'm-ho per si de cas alguna vegada
me n'oblido i em converteixo
en algú que no sóc.

2014.

abans de la verema

  

  Abans que arribi la verema

podaré totes les branques

tots els plançons

i les tiges seques.

  Tindré en compte fins i tot

les fulles que

avorrides d'esperar el bon temps,

han caigut resignades al sòl.

  Passaré per terres muntanyoses

i no descansaré fins que les meves papil·les

sentin el gust de cada fruit.

  Et buscaré i et trobaré entre vinyes

perquè sé que vindràs i que hi seràs,

  abans de la verema.

2014.

cistell de vímet

Et vaig veure rondant el carrer vermell.
No ho dic pel seu color, si no pel seu nom: carrer vermell.
No m'hagués fixat en la teva bellesa de no ser
perquè vaig alçar la mirada i m'hi vaig trobar:
desprenies aquella gràcia i aquella dolçor...
sí, aquella airositat.
Dins teu hi portaves unes margarides de color rosa suau,
i potser algunes roselles blanques. No ho recordo del cert.
O més aviat no sé dir el nom de la flor.
Penjaves d'unes parets
impregnades de records, de faules
aromatitzades amb flaires de gent Santboiana,
i plenes de passos indiscrets.
Persones que caminem per a trobar-te.
Per a somriure sortosament,
de passada cap a casa
davant el teu encontre:
adorn de carrer de poble. 

2014.